Etapes de la divisió cel·lular

Interfase

Profase 

Metafase

Anafase

Telofase

____________________________________________________________

Els mitocondris

Colesterol

Àcid linoleic

Formula empírica	C18H32O2
Massa molecular	280.5 g/mol
Densitat	0.9 g/ml
Punt de fusió	-5º C
Punt d'evaporació	229º C
Estructura

Funcions als èssers vius el bioelement secundari Fluor (F)

Les funcions principals del fluor al organisme són les següents:

Enfortiment i enduriment dels ossos.

Prevenció de les càries dentals (és per això que totes les pastes dentífriques duen fluor) i creixement de les bactèries intestinals simbiòtiques amb l'organisme.

Junt al calci i la vitamina D, tracta l'osteoporosi.

Funcions als èssers vius el bioelement secundari Ferro (Fe)

El ferro té un papel molt important en els èssers vius. La seva funció principal es formar part de les següents molècules i macromolècules:

Ferritina. La ferritina actua com a depòsit per emmagatzemar ferro dins la cèl·lula. És una proteïna de una elevada massa molecular i és capaç d'emmagatzemar molts d'àtoms de Ferro. Emmagatzema el 13% del ferro als adults humans.

Transferrina. És una proteïna soluble en el plasma sanguini. És l'encarregada de dur ferro des de l'estómac fins a la cèl·lula.

Hemoglobina. Probablement aquesta és la seva funció principal. Amb un 65% del ferro del cos, l'hemoglobina conté la major part d'aquest element als organismes que tenen aquesta molècula. És soluble en aigua i la podem trobar als eritròcits o glòbuls vermells. 
La funció de l'hemoglobina és el transport d'oxigen a la sang.

Mioglobina. Conté el 6% del ferro del cos humà i la seva funció és transportar oxigen als músculs per poder realitzar un treball mecànic.

Hemosiderina. Emmagatzema el 12% de ferro, també, a les cèl·lules de l'organisme.


Una altra funció del ferro és que ajuda a la correcta utilització de la vitamina B al metabolisme de l'organisme

El mètode científic

El mètode científic és un procediment que consta de cinc parts.

·Observació. Es tracta d'una observació intel·ligent que l'observador intenta entendre el que passa al seu entorn, en un medi ja sigui natural o no. Aquesta etapa finalitza quan l'observador descobreix un aspecte que no entén i, per tant, arriba al plantejament d'un problema que ha de resoldre.

·Formació d'una hipòtesi. És el plantejament de vàries respostes al problema plantejat. La etapa acaba quan se'n descarten les hipòtesi amb menys possibilitat i es selecciona una capaç d'explicar el problema.

·Experimentació. Es dissenyen i es duen a terme una sèrie d'experiments. Els resultats d'aquestos poden confirmar o descartar les hipòtesis prèviament plantejades. Els experiments han de ser reproduïbles en qualsevol moment i lloc.
Al medi natural, també s'inclou el treball de camp, on es recueixen mostres.
Els treballs de camp sobre dades i estadístiques de persones es realitzen mitjançant enquestes.
Els experiments, per tal que siguin fiables, han de dependre únicament d'una variable.
S'anomena variable independent la que determina i controla l'investigador, i variable dependent aquella que varia en funció de l'anterior.


·Anàlisi de resultats. S'anoten els resultats obtinguts a l'experimentació, s'analitzen i s'estudien estadísticament.
Finalment es realitza una comparació dels resultats obtinguts amb els que es podria esperar si fóra forta la hipòtesi plantejada.

·Conclusions i establiment de lleis científiques. Si ens adonem que la hipòtesi plantejada inicialment és errònia, s'ha de tornar al punt de "formació d'una hipòtesi" i repetir les etapes.
Si la hipòtesi ha estat verificada repetídament, podem afirmar que deixa de ser hipòtesi a ser teoria o model de funcionament del fenomen en qüestió.

A vegades alguns fenòmens no poden ser demostrats definitivament, però les dades que es tenen són tan nombroses i significatives que s'accepta la teoria proposada per explicar-los.

Àrees de la biologia

Hola a tots!

Hola, bon dia.
Sóc el Dr. Moral i començ de nou el curs, l'últim. Esperc que mireu totes les meves entrades i vos agradi.
Ens veurem de nou molt aviat en una nova entrada!

Convergència entre litosfera oceànica i continental

Quan una continental i una oceànica convergeixen, es produeix una subducció de la oceànica sobre la continental. Aquesta zona de subducció té les següents característiques:

• La placa subduent s'enfonsa amb un angle menor en el mantell sublitosfèric.
• El magmatisme origina vulcanisme i també produeix la intrusió de roques granítiques en l'escorça continental.
• Quan la placa subduent arrossega un arc d'illes o altres relleus oceànics, poden ser arrancats fragments de la litosfera oceànica, que queden encavalcats sobre la litosfera continental. Aquest procés rep el nom d'obducció. Els fragments de litosfera oceànica que apareixen encavalcats sobre un continent s'anomenen ofiolites.
• La placa subduent exerceix molta pressió sobre l'encavalcant, per això:
  – Els sediments no són subduïts amb facilitat i per tant es desenvolupa un extens prisma d'acreció sobre la fossa oceànica, que no és molt profunda. Aquest prisma d'acreció té els materials fortament comprimits i plegats a prop de la placa continental.
  – La sismicitat és molt elevada. Aquestes zones són les zones del planeta que presenten un risc sísmic més elevat.
  – Es produeix un engruiximent de la placa continental, que origina un orogen o serralada al marge del continent, com els Andes.

Beno Gutenberg

Beno Gutenberg Naixement 4 de juny de 1889 Darmstadt, Imperi Alemany Mort 25 de gener de 1960 Pasadena, Caliòrnia Nacionalitat Alemany Camps Sismologia Institucions Institut tecnològic de Califòrnia

Beno Gutenberg va ser un famós geóleg especialitzat en la sismologia (estudi dels terratrèmols).  Després d'aconseguir un doctorar a les universitats d'Alemanya i donar classes al seu pais natal, va anar-se'n el 1929 a l'institut tecnològic de Califòrnia. Allà va desenvolupar el primer catàleg mundial modern de terratrèmols, denominat Seismicity of the Earth. Va tenir ajuda del desenvolupadors d'instrumentació sísmica, com John Millikan, John Augustus Anderson o Harry Oscar Wood. Gutenberg va fer diverses contribucions importants a la ciència, com la definició del diàmetre del nucli de la Terra, ja que el 1913 va establir la localització del límit entre el mantell terrestre i el nucli, situant-lo a uns 2900 km de profunditat. Gràcies al seu aport, aquest límit va rebre el seu nom: la discontinuïtat de Gutenberg. Va ser col·laborador en el desenvolupament de la famosa escala de Richter de magnitud de terratrèmols. De fet, Gutenberg va alimentar aquest concepte amb moltes més magnituds basades en diferents fases d'ones.

Clonació

La clonació és el procés mitjançant el qual s'aconsegueix, de forma asexual, còpies idèntiques d'un organisme, cèl·lula o molècula ja desenvolupada.
S'han de considerar les següents característiques:

• En primer lloc es necessita clonar cèl·lules, ja que no es pot crear un òrgan o part de l'individu nou si no es disposa de les cèl·lules que el formen.
• Ha de ser part d'un animal ja desenvolupat, perquè així ja hagi desenvolupat tots els seus òrgans i cèl·lules.
• Per altra part, es tracta de crear-lo de forma asexual, ja que la reproducció sexual no permet obenir còpies idèntiques.

Un intent de classificació.
Es poden distingir tres tipus de clonació:

• Partició (fissió) d'embrions temprans. Utilitza el mateix sistema que la formació de bessons univitel·lins. Però, en aquest cas és artificial. S'usa l'expressió bessonització artificial i moltes vegades no es considera clonació en sentit estricte.
• Paraclonació. És una transferència de nuclis procedents de blastomers embrionaris en cultiu a oocits enucleats.
• Clonació vertadera. És una transferència de nuclis de cèl·lules d'individus ja nascuts a oocits sense nucli. S'originan individus idèntics entre ells (excepte per mutacions somàtiques) i molt pareguts al donant.
  

Conclusió

La clonació es un procés de replicació d'un organisme, òrgan o teixit mitjançant una reproducció asexual. 

Té molts avantatges, com la ràpida creació de l'òrgan o teixit exacte que volem, amb la certesa que l'organisme no el rebutjarà.

Però, no s'ha d'abusar de la clonació d'organismes, ja que es perd el mecanisme de selecció natural i, així, la diversitat.

Hipotàlem

Hipotàlem
Estructura / Anatomia / Ubicació	Funciones bàsiques i principals	Hormones secretades
L'hipotàlem és una petita part de l'encefal que es connecta a la hipòfisi formant l'eix hipotàlem-hipòfisi. Està situat a la part ventral del cervell, davall del tàlem.	Les neurones de l'hipotàlem envien senyals nerviosos i secreten neurotransmissors que controlen l'hipòfisi. És la regió del cervell més important per a la coordinació de conductes essencials i vitals. Regula l'alliberació d'hormones de l'hipòfisi, manté la temperatura corporal, organitza l'alimentació, l'apareament, l'agressió, etc. És el regulador central de les funcions viscerals autònomes i endocrines. La majoria de les hormones secretades no fan altra funció que inhibir o estimular la producció i alliberament d'altres hormones. La majoria tenen l'hipòfisi com a òrgan diana. És, diguem, la connexió entre el sistema nervios i el sistema endocrí.	Secreta les següents hormones: TRH CRH GRF GIG GnRH PIH Oxitocina Vassopressina
Ubicació de l'hipotàlem.
Hormones
Hormona	Òrgan diana	Funció / Efecte
1.TRH (Hormona alliberadora de tirotropina) 2.CRH (Hormona alliberadora de corticotropina) 3.GRF (Hormona alliberadora de l'hormona del creixement) 4.GIH/Somatostatina (Hormona inhibidora de l'hormona del creixement) 5.GnRH (Hormona alliberadora de gonadotropines) 6.PIH (Hormona inhibidora de prolactina) 7.Oxitocina 8.Vasopressina	1. Hipòfisi. 2. Hipòfisi. 3. Hipòfisi. 4. Pàncrees. 5. Hipòfisi. 6. Hipòfisi. 7. Hipòfisi (per via neurones). 8. Hipòfisi.	Totes les neurones viatgen a l'hipòfisi (excepte la somatostatina) i inhibeixen o estimulen la producció d'una hormona.
Estructura hormonal
1.                                                                         7. 4.                                                                         8. 5.

Neurotransmissor: Glicina

La glicina és un dels molts aminoàcids que formen les proteïnes als éssers vius.

Neurotransmissor: Taurina

La taurina és una substància que es troba a molts teixits de molts éssers vius i molts d'aliments. És un derivat del'aminoàcid cisteïna, que conté el grup tiol. És l'únic àcid sulfònic natural conegut.

El nom deriva de taurus, bou, ja que va ser aïllada per primera vegada de la bilis d'aquest animal en 1827. Al contrari del que pensa molta gent, aquesta substància no prové del semen del bou.

No és pròpiament un aminoàcid, ja que careix del grup carboxílic (àcid),

S'ha trobat taurina en alguns petits polipèptids. No es té gaire informació de la presència d'aquesta substància en cadenes d'ARN.

Es troba a begudes energètiques, però obtinguda mitjançant processos sintètics al laboratori.

Tipus de neurones

Segons la polaritat
Unipolars	Bipolars	Multipolars
Són aquelles des de les quals neix només una prolongació que es divideix en dues branques i es comporta funcionalment com un axón excepte en els seus extrems ramificats que la branca perifèrica reben senyals i funcionen com dendritas i transmeten l'impuls sense que aquest passi per el soma neuronal. Són típiques dels ganglis de invertebrats i de la retina.	Tenen un cos cel·lular allargat i d'un extrem parteix una dendrita i de l'altre l'axón (solament pot haver un per neurona). El nucli d'aquest tipus de neurona es troba situat al centre d'aquesta, de manera que pot enviar senyals cap a ambdós pols de la mateixa. Exemples d'aquestes neurones es troben en les cèl·lules bipolars de la retina, del gangli coclear i vestibular, aquests ganglis són especialitzats de la recepció de les ones auditives i de l'equilibri.	Tenen una gran quantitat de dendritas que neixen del cos cel·lular. Aquest tipus de cèl·lules són la clàssica neurona amb prolongacions petites (dendrites) i una prolongació llarga o axón. Representen la majoria de les neurones.
Imatge de la classificació segons la polaritat.
Segons la funció
Sensitives(aferents)	Motores(eferents)	Interneurones
Transmeten impulsos des de la perifèria fins el sistema nerviós central. Les neurones aferents somàtiques s'encarreguen de conduir els estímuls com el dolor, la temperatura, el tacte... mentre que les aferents viscerals condueixen estímuls provinent de les vísceres, glàndules i vasos sanguinis.	Condueixen impulsos des del sistema nerviós central fins a les cèl·lules efectores. Igual que les sensitives, existeixen somàtiques i viscerals. Les primeres envien l'impuls al múscul esquelètic, mentre que les segones al múscul llis i glàndules.	Conecten unes neurones amb altres, són més abundants i representen el 99% de les neurones.

Músculs dels peus del cos humà

Arriba la primavera!

La primavera s'apropa i, com a cada canvi d'estació, el doctor Moral vos vol dessitjar, unes bones vacances de Setmana Santa i que la sang no se vos alteri molt!

 

Vídeo de la cèl·lula i els mitocondris

En aquestos vídeos podràs veure la cèl·lula per dins i l'obtenció d'energia dels mitocondris:

Mitocondris

Cèl·lula per dins


(Per problemes tècnics del servidor no es poden veure els dos vídeos a la vegada. Disculpin les molèsties.)

Músculs de la mà humana